Hem d’utilitzar “etiquetes”?

Hem d’utilitzar “etiquetes”?

Últimament, en diferents xarxes socials, pel carrer, a la feina, … no deixo de veure i sentir si hem o no, si és necessari o no “etiquetar” als nens. I referent això, circula des de ja fa un temps aquest vídeo:

En les xarxes socials parlen de “treure les etiquetes, que no serveixen per a res més que per jutjar”.
Segons el meu parer, el problema no són les etiquetes, sinó què fem davant d’elles, com actuem, i sobretot, els prejudicis que tenim davant d’elles; i és sobre això que hem d’actuar. Perquè tal i com surt al vídeo que he penjat, és una etiqueta el TDAH, el trastorn de personalitat, etc., però no el ser revolucionari, humanitària, i d’altres adjectius que surten?? De la mateixa manera que hem de saber si una persona té al•lèrgia al gluten (celíaca) o té asma, hem de saber també si té alguna dificultat d’aprenentatge. Perquè? Per poder actuar de la manera més adequada possible i aconseguir que arribi als objectius proposats. Per això, cal canviar (entre d’altres coses), el SER per el TENIR. Una persona no és TDAH o és dislèxica, …sinó que té TDAH o té dislèxia.
Molts nens i nenes, pares i mares, sovint es senten perduts quan no saben què els passa als seus fills, per què tenen certes dificultats, o perquè, tot i passant-se hores estudiant, no surt reflectit en els resultats i ja no saben què més fer. Quan busquen un professional i els hi dóna un diagnòstic, se senten alliberats per què com a mínim, saben què els hi passa, com actuar i quines tècniques i mecanismes poden utilitzar. Però, el més important és que els nens i nenes comencen a deixar de sentir-se infravalorats i els pares deixen de sentir-se culpables per no poder ajudar als seus fills i filles.

És cert que, haurien molts altres canvis, com no valorar només el resultat sinó tot el procés, o aplicar diferents tipus d’avaluacions que caldrien realitzar. Però un canvi en el sistema educatiu, fet i pensat per educadors i educands, avui per avui, sembla ser una utopia.
Així que, de moment, què millor que deixar que els nens siguin nens i que aprenguin al seu ritme!

Sé que aquest és un tema delicat, però…
I vosaltres, què en penseu?