Rehabilitació neuropsicològica en ictus

L’Ictus és una alteració, transitòria o permanent, que afecta al cervell i que es produeix per una alteració en la circulació de la sang que pot provocar alteracions focals i/o difuses de la funció cerebral.

Aquesta malaltia afecta entre 150/200 habitants per cada 100.000 habitants, sent la principal causa d’incapacitat en gent adulta. Ademés, s’espera que la incidència es mantigui en els propers anys o fins i tot augmenti.

Podem diferenciar els ictus en funció del fenòmen vascular que els ha ocasionat. Principalment, es poden distingir dos tipus d’ictus: isquèmic i hemorràgic.

L’Ictus isquèmic és el més freqüent dels dos (al voltant del 80%) i es produeixen per l’oclusió d’una arteria cerebral. En funció del temps que el cervell és vegi exposat a la reducció del flux sanguíni pot arribar a produir lesions cerebrals irreversibles.

Per altra banda, l’Ictus hemorràgic es donen quan hi ha un trencament d’un vas sanguíni, fet que comporta conseqüentment un vessament de la sang al parènquima cerebral.

Els factors de risc més comuns associats a hemorragies cerebrals són:

• hipertensió arterial (principal factor de risc)
• diabetis
• consum d’alcohol
• patologies de la sang
• ús de fàrmacs antociagulants
• consum de drogues

Les conseqüents alteracions neuropsicològiques que pot patir una persona després d’un ictus poden tenir una repercussió significativa en la funcionalitat de la persona i les activitats de la seva vida diària. D’aquesta manera, s’ha d’identificar, descriure i quantificar els dèficits cognitius, les alteracions emocionals-conductuals i les capacitats que permaneixen preservades. Aquestes alteracions dependran de la localització de la lesió (sobretot quan s’ha patit un ictus de tipus isquèmic, ja que quan és de tipus hemorràgic les alteracions acostumen a ser més variables).

Rehabilitació neuropsicològica

L’objectiu de la rehabilitació després d’un ictus és reduir les alteracions neurològiques en la major mesura possible per tal d’aconseguir la màxima autonomía, reintegració familiar i sociolaboral. Aquesta s’ha de començar de manera precoç i mantenir-se durant varies fases de l’atenció sociosanitaria.

Durant la rehabilitació sobretot hem de tenir en compte les tècniques de restauració, la modificació de l’entorn i les estratègies de compensació. Aquests es van combinan en funció del procés terapèutic del pacient, no obstant tenen un objectiu en comú: incrementar l’autonomía de l’individu i la seva qualitat de vida.

Per una banda, les tècniques de restauració intenten millorar les diferents alteracions cognitives realitzant una actuació directa sobre aquestes, intentant millorar la funció deteriorada. Aquesta técnica parteix de l’estimulació i millora de les funcions cognitives alterades a través de l’exercici i la práctica repetida a través de tasques analògiques o digitals.

Per altra banda, la modificació de l’entorn s’ha de posar en marxa quan les alteracions cognitives limiten de manera significativa la relació de la persona amb les exigències de l’entorn. L’objectiu d’aquesta modificació és incrementar en mesura del possible l’autonomia personal, així com conseqüentment aumentar la capacitat funcional. Dintre d’aquest modificació ens referim a l’entorn físic i social, com per exemple: ordenar la roba als armaris, mantenir l’ordre en els espais quotidians, tenir un sistema adequat de pagament de factures, utilitzar estratègies de record per activitats concretes, elaborar receptes, etc.

Per últim, les estratègies compensatòries es basen en ensenyar i/o entrenar a la persona per utilitzar estratègies alternatives que li permetin portar a terme les diferents activitats de la vida diaria, evitant d’aquesta manera les dificultats que sorgeixen dels dèficits cognitius. L’objectiu és potenciar l’ús de menanismes alternatius o de les capacitats preservades, trobant mitjans diferents als utilitzats previament a la lesió. Dintre d’aquestes estratègies, podem trobar: llistes, horaris per organitzar el temps, utilitzar agendes per planificar i no oblidar tasques diaries,…

Lectures recomanades:

El hombre que confundió a su mujer con un sombrero. Olvier Sacks
Aquest llibre comenta diferents històries on els protagonistes tenen afectacions cognitives. Escrit per un neuròleg on intenta compartir les seves experiències clíniques en forma de contes.
Y después de un ictus ¿qué?. Julio Agredano
En aquest expliquen què ens espera després d’un ACV de manera senzilla i simplificada. Aporta consells pràctics i frases motivadores per enfrontar amb actitud positiva, els canvis físics, cognitius i socials que poden donar-se.
Un ataque de lucidez. Un viaje personal hacia la superación. Jill B. Taylor
Història sobre un dany cerebral, on explica tots els processos pels quals la persona va passant. Des dels primers símptomes abans del diagnòstic, etapes de dol i acceptació, rehabilitació física i cognitiva fins a la recuperació, lenta i progressiva.

A tenir en compte:

En el moment de planificar, posar en práctica i avaluar un programa de rehabilitació en persones amb ictus s’han de tenir en compte alguns aspectes:

A nivell familiar, tot i que el principal protagonista és la persona que ha patit l’ictus, la familia també té un paper fonamental. Contar amb la fmailia en el procés de rehabilitació ajuda a afiançar l’éxit del programa. El fet de compartir amb la persona que ha patit l’ictus tantes hores, permet fomentar en aquest l’ús de les estratègies compensatories o actuar com a control extern. No obstant, degut a que és una situació a la qual cap familia està preparada, s’ha de tenir una bona cura també d’aquest entorn de cuidadors.